dimarts, 24 d’abril de 2012

 

Una estranya parella




Nancy Astor, la primera dona electa a la Cambra dels Comuns, en una de les seves airades intervencions contra el primer ministre Winston Churchill li digué:

- Si vostè fos el meu marit, li posaria verí en el cafè!

A la qual cosa el primer ministre, amb la seva paciència característica, li respongué:

- Senyora, si jo fos el seu marit, no dubtaria ni un instant en beure-me'l!

diumenge, 20 de març de 2011

 

UN RUC EN UN PARLAMENT



El polític britànic David Lloyd George (1863-1945) era fill d’una família tan humil que quan era petit anava al mercat gal•lès de Ty Newydd en un carro tibat per un ruc per vendre llet de les seves cabres. Ja com a parlamentari, un rival polític que el volia humiliar li digué: “Què se n’ha fet d’aquell carro i d’aquell ruc?”, a la  qual cosa ell respongué: “El carro el vam vendre, i el ruc... Com has aconseguit aprendre a parlar?

divendres, 5 de febrer de 2010

 

Vampirs

Certament, existeixen molts antecedents de vampirs en altres cultures (antic Orient, Egipte, Grècia, Roma, l'Índia i moltes més). És gairebé una llegenda universal, però la majoria dels relats que han arribat fins a nosaltres i ens resulten familiars es van desenvolupar a l'Europa oriental, en els Carpats i els Balcans.A l'Edat Mitjana la figura del vampir ja estava ben definida. Se’l considerava o bé un esperit d'una persona morta o un cadàver reanimat que retornava per absorbir la vida dels vius privant-los de la sang, a fi d'assegurar la seva pròpia supervivència. L'Església considerava vampirs "latents" als que practicaven bruixeria o qualsevol classe de malefici; als suïcides i als expulsats del cristianisme; als maleïts i en general als que trencaven la gran varietat de tabús del cristianisme. 

Contra aquests possibles vampirs s'adoptava determinades precaucions: havien de ser enterrats en les cruïlles dels camins perquè, en el cas que tinguessin la inoportuna idea d'abandonar les seves fosses, es desorientessin al no saber on anar; als suïcides se’ls enterrava en terra no consagrada en el nord de les esglésies, per considerar-lo el punt més fosc. A més, se'ls travessava el cor amb una llarga estaca de fusta que els deixava ben subjectes al terra. Aquesta practica es va mantenir a Anglaterra fins a 1823, quan aquests enterraments es van prohibir per llei. Les causes que van promoure aquestes llegendes eren morts aparents, enterraments prematurs, epidèmies, profanacions de tombes, execucions incompletes, desaparicions, robatori de cadàvers per a estudi d'anatomia, tractaments mèdics equivocats, etc. 

La creença en els vampirs tingué un veritable augment a Europa durant el segle XVIII, i se’ls anomenava de formes diverses: upiers, oupieres, brucolaques, vroucolacas, strigoiul, vlokoslak, nosferatu, però el més comú fou el de vampirs, provinent del serbi vampir, que significa espectre o cadàver. Els diaris publicaven de tant en tant notícies sobre l'aparició de vampirs. Es deia que apareixien passat el migdia fins a la mitjanit i que xuclaven la sang dels vius. De vegades es trobaven taüts plens de sang, i al cadàver li sortia sang del nas. Es deia que també es menjaven la roba. Generalment quan s'exhumava un cadàver i es detectava que perdia sang, estava rosat, flexible i ben conservat, es considerava que s'estava davant un vampir. Quan això ocorria s'aixecaven informes judicials i els cremaven. 

La sang, és el factor dominant en els orígens del vampir mític. És natural que es produeixi la mort com a conseqüència de la falta de sang, no era il•lògic pensar que algú pogués tornar a la vida o perllongar-la bevent-la. Se’ls hi tenia por perquè mataven persones i les converteixen en vampirs, però el motiu principal era la seva semblança a les persones normals. Però hi ha certes coses que els diferencien d'un ésser viu: no poden projectar ombra ni reflectir-se en el mirall. A més, poden canviar de forma, com per exemple la d'una ratapinyada o un llop. Però els seus trets particulars són: una mortal pal•lidesa en el rostre, llavis molt vermells, ullals llargs i esmolats que solen estar tacats de sang, ulls injectats en sang, amb una mirada penetrant i furiosa, i tenen pèl en el palmell de les mans, també ungles llargues o brutes. Dormen de dia en els seus taüts, degut al fet que la llum els mata, i de nit es desperten assedegats de sang. Els vampirs no poden entrar a una casa sense ser convidats, però quan aconsegueixen el permís poden entrar i fer el que vulguin.

Segons la llegenda, les víctimes d'un vampir moren i es converteixen en vampirs. Si un gat saltava sobre un cos sense vida abans de ser enterrat, aquest es convertia en vampir. A Romania això ho guarien posant un tros de ferro en la mà del cadàver. Com a l’Edat Mitjana els mags, bruixots o els setens fills també es convertien en vampirs. Una altra forma és prendre sang de vampir, ser víctima d'un assassinat sense venjar, o un cos mort que sigui reflectit en un mirall. uan algú es converteix en vampir, adquireix certes habilitats. Es pot transformar en diferents animals, els més comuns són la ratapinyada, el llop, l'aranya o el corb. També es poden transformar en un núvol de boira. Altra habilitat típica entre els vampirs són les energies i sentits més aguts. També poden dominar a altres animals. om matar a un vampir? L'estaca de fusta enterrada en el cor és la mes coneguda, algunes llegendes diuen que ha de ser d'un tipus especial de fusta tal com el freixe. Altra forma és decapitant-lo, o cremant el cos. Es pot matar a un vampir també si se’l situa directament entre dos miralls.

El mite més popular sobre vampirs és, sens dubte, el del Comte Dràcula. Aquest comte va ser creat per la imaginació de l'escriptor irlandès Bram Stoker en la seva novel•la Dràcula, que va ser publicada per primera vegada en 1897. Stoker s'inspirà en una mala interpretació dels mites folklòrics romanesos i en part en un personatge històric que va viure en el segle XV. El personatge va ser Vlad Tepes, que va governar Valaquia entre 1452 i 1462. Va ser cèlebre pel seu patriotisme i la seva devoció cristiana, també per la seva immensa crueltat cap als seus enemics, entre els quals es trobaven principalment els turcs. L’anomenaven Vlad Drakul (perquè el seu pare va pertànyer a l'Ordre del Drac i ell va heretar l'àlies). El llibre de Stoker va ser un "best seller" des de la seva publicació es van vendre milions de llibres en tot el món, traduïts a quaranta-quatre idiomes.
Però anteriorment ja havien aparegut històries de vampirs en la literatura. La primera va ser "El Vampir" de John Polidori (1819), on el personatge es deia lord Ruthven. Li van seguir "Varney el vampir" de James Malcom Rymer (1847). Una altra obra va ser la de Joseph Sheridan Li Fanu anomenada "Carmilla" que va sortir en 1871 i el seu personatge es cridava Mircalla Karsnstein. El 1920 apareix la primera versió fílmica de la novel•la Dràcula, un film hongarès anomenat Drakula. El va seguir Nosferatu (1922), de l'alemany F. W. Murnau. El 1931 va aparèixer en la pantalla la primera producció de Hollywood. L'actor Bela Lugosi interpretava el paper de Dràcula perquè ja ho havia interpretat en una obra teatral de 1928.

Existeix una base genètica per a explicar el que la superstició va interpretar com vampirisme. És una malaltia anomenada porfíria, i les persones afectades tenen dificultats per a sintetitzar les porfíries, substàncies que, al combinar-se amb determinats metalls, juga un paper fonamental en el metabolisme de plantes i animals. Els que pateixen aquesta malaltia no poden exposar-se al sol sense sofrir lesions a la pell similars a cremades i que deixen grans cicatrius, podent perdre els dits, el nas o les orelles. Els ulls es posen vermells, també es desenvolupen pèls anormalment, el que es diu hirsutisme o hipertricosi. O sigui, que la malaltia porfíria donaria al malalt gran part de les característiques que la llegenda els atribueix als vampirs (pàl•lid per l'anèmia, amb ulls vermells i pèls en els palmells de les mans, etc.).

Tots aquestes dades els va investigar el doctor David Dolphin, de la University of British Columbia (Canadà). Els va presentar en un informe davant un congrés realitzat en 1985 a Los Angeles, EUA, on va analitzar amb detall molts punts de contacte que s'observen entre les llegendes de vampirs i la bioquímica de la porfíria. Com diu el bioquímic Nestor Cazzaniga, "si en l'actualitat la vida dels porfírics és summament penosa, imaginem el que haurà estat en l'Edat mitjana l'existència d'algú que tingués pèls en els palmells de les mans o en la cara, sortís únicament després de la posta del sol, amb un comportament poc usual per les alteracions neurològiques que provoca la porfíria i presentés deformacions per severes lesions de la pell. La perduda del llavi superior deixa a la vista les dents, que semblen més grans". I a sobre els metges de l'època els receptaven prendre sang!

dimarts, 22 de desembre de 2009

 

Nadal



Quin és l'origen de la festa de Nadal ?
La festa de Nadal commemora el naixement de Jesús. És per tant una festa cristiana. Tanmateix té un gran abast popular que transcendeix l'àmbit de les celebracions estrictament religioses, entre altres coses pel fet de coincidir amb un moment cardinal del cicle anual: el solstici d'hivern.
A quin lloc va nèixer Jesús ?
Segons els evangelistes Mateu i Lluc, va nèixer a Betlem:
"Després d'haver nascut Jesús a Bet-lehem de la Judea, en temps del rei Herodes..." (Mt 2: 1)
"També Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lehem, ja que era de la casa i la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li van complir els dies del part i van infantar el seu fill primogènit; l'embolcallà i l'ajagué en una menjadora perquè no tenien lloc a l'hostal "(Lc 2: 4-7).

Realment, Jesús va néixer un 25 de desembre ?
No. La data del naixement de Jesús és desconeguda. L'any tampoc és clar. Al segle VI el monjo Dionís l'Exigu va calcular que va succeir l'any 754 de la fundació de Roma (o, el que és el mateix, el quart any de la 194ena olimpíada) i es va convertir aquesta data en l'any u de l'era cristiana. De tota manera sembla que els seus càlculs no eren prou correctes i que el naixement de Jesús es devia haver produït, en realitat, entre els anys 7 i 4 abans de Crist.

Així doncs, perquè Nadal es celebra el 25 de desembre ?
La celebració del Nadal en aquest dia no és anterior al segle IV i no respon a raons històriques si no a la voluntat de cristianitzar la festa amb que els romans celebraven el solstici d'hivern o, més concretament, el moment de l'any a partir del qual el dia s'allarga i el sol sembla renéixer. Aquesta festa romana era el Natalis (Solis) Invicti .

Iconografia del naixement de Jesús
Les representacions del naixement de Jesús recullen, com és natural, els elements dels relats evangèlics. Tanmateix la informació que proporcionen els evangelis canònics és molt succinta, de manera que molts dels motius que acompanyen l'escena provenen en gran part dels evangelis apòcrifs o de la literatura pietosa medieval. Dels evangelis apòcrifs relatius al naixement de Jesús en sobresurten el Protoevangeli de Sant Jaume i l'anomenat Evangeli del Pseudo-Mateu.
Entre els temes introduïts per aquests evangelis apòcrifs hi ha el bou i la mula que donen escalf a l'Infant o bé la idea que el naixement es va produir en una cova, com també la intervenció de dues parteres o llevadores, motiu poc habitual en l'art medieval occidental però en canvi molt freqüent en l'art bizantí.
Tal com remarca Louis Réau en la seva obra clàssica sobre iconografia de l'art cristià (Iconographie de l'art chrétien, no fa massa traduïda al castellà) la iconografia bizantina del Nadal se centra en l'escena del part pròpiament dita mentre que l'occidental s'inclina més per l'adoració de l'infant Jesús després del naixement quan, suposadament, Maria, Josep i Jesús van deixar la cova i es van aposentar en un estable.


Bones festes !

Foto: Naixement de Jesús
Detall del frontal de Santa Maria d'Avià
Pintura al tremp sobre fusta d'alber
Cap a 1170-1190


dimarts, 8 de desembre de 2009

 

Quan van aparèixer els primers bitllets?



Els diners de paper van aparèixer, a la Xina durant el segle VII, tot i que no es va instaurar el seu ús oficial fins a l'any 812. No obstant això, els exemplars més antics que es conserven procedeixen del segle XIV. Els primers bitllets europeus es van fabricar a Suècia, en l'any 1661. Els va imprimir el cambista Johan Palmstruch, que els lliurava com rebut o resguard a qui dipositava or o plata en el Banc d’Estocolom que ell mateix havia fundat. 


A Espanya van arribar en 1780, durant el regnat de Carles III, i el seu ús es va popularitzar ràpidament per ser molt més còmode de dur, ja que així no feia falta carregar amb la famosa bossa plena de monedes, molt més cridanera i pesada. Encara que en essència no deixa de ser altre tipus de moneda, en el llenguatge quotidià Reservem el nom de moneda per a les peces de metall i el de bitllet per a les de paper. O fins i tot plàstic, material del que es fabriquen els bitllets de 20 i 50 pesos que circulen des de 2002 a Mèxic. Allí prefereixen el polímer al paper perquè els bitllets d'aquest material duren més, són més nets i més difícils de falsificar.


divendres, 11 de setembre de 2009

 

El Castellà, dialecte del català...


L’estudi "Der Ursprung des Spanischen" realitzat pel Romanistische Abteilung de la Universitat de Friburg afirma que l’origen de la llengua castellana és el català.

El grup de lingüistes i historiadors alemanys van descobrir en la Biblioteca Vaticana una sèrie de textos de mitjans del segle IX dC. on escribes de la cort de Ramón IV discutien la forta influència que el català exercia sobre el castellà. "las gents de la castella usen ja nosos vocablas" es pot llegir en el text d’un dels escribes.

A mitjans del segle IX la influència catalana sobre la resta de la península va créixer de forma molt notòria. La gran influència econòmica i social que els catalanes van exercir sembla que va deixar empremta fins i tot en l’idioma.

"La preponderància de la cultura catalana, i el seu grau de desenvolupament més alt, va suposar un fenomen d’assimilació y de superposició de trets culturals en les zones on els catalans van tenir-hi contacte" declarava Mark Vlamynck, historiador del Romanistische Abteilung.
Aquest estudi va finalitzar el 2003, i està tenint poca publicitat per les grans pressions polítiques que genera.


dimecres, 9 de setembre de 2009

 

Què opinaven Hitler i Mussolini sobre Franco?


Gràcies a la documentació que van deixar molts personatges de l’entorn de Hitler i Mussolini, podem conèixer quina opinió tenien els dos líders del guanyador de la guerra civil espanyola.

Així, podem saber el menyspreu que Hitler sentia per Franco. Durant la seva entrevista a Hendaya, Hitler va haver de suportar inacabables sermons de Franco sobre la importància del Marroc en la historia d’Espanya i sobre les seves batalles personals a la guerra del Rif. Hitler, que estava acostumat a ser ell qui duia el pes de les converses, va comentar posteriorment que era preferible arrencar-se un queixal que no pas escoltar a Franco. Des d’aleshores, Hitler el considerà un “xarlatà llatí, clerical i conservador”.

A Hitler el va sobtar l’obscurantisme del “caudillo” al igual que la seva dona anés diàriament a missa. Va qualificar el règim de Franco de “repulsivament clerical i reaccionari” i fins i tot va sospesar la seva substitució per un sistema realment revolucionari dirigit per falangistes i cenetistes (que Hitler considerava purs per ser antimarxistes) que eliminés la “greixor clerical i monàrquica” que dominava a Madrid. Es burlava del “generalísssim” perquè “en totes les seves aparicions públiques va acompanyat de la seva guàrdia mora” i el considerava un personatge que havia triomfat gràcies a la seva ajuda i a la de Mussolini. Era “un home simple que s’havia convertit en cap per carambola”.

Sembla ser que Mussolini no tenia tanta aversió cap a Franco. Les seves irritacions cap a ell es limitaven a la seva lentitud estratègica durant la guerra civil, en la qual va arribar a afirmar que “és un home que o bé no vol fer la guerra o bé no en sap”.

divendres, 26 de juny de 2009

 

Cultura històrica


Segons els resultats d'uns estudis realitzats a nivell europeu, molts adolescents espanyols no saben qui va ser Francisco Franco. Però un 23% dels ciutadans britànics ha assegurat, en el mateix estudi, que Winston Churchill no ha existit mai. En contraposició, un 58% dels enquestats creu que Sherlock Holmes sí que va existir en realitat.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Subscriure's a Missatges [Atom]