HISTÒRICA - MENT

UN RUC EN UN PARLAMENT

2011-03-20T09:29:00.000-07:00

El polític britànic David Lloyd George (1863-1945) era fill d’una família tan humil que quan era petit anava al mercat gal•lès de Ty Newydd en un carro tibat per un ruc per vendre llet de les seves cabres. Ja com a parlamentari, un rival polític que el volia humiliar li digué: “Què se n’ha fet d’aquell carro i d’aquell ruc?”, a la qual cosa ell respongué: “El carro el vam vendre, i el ruc... Com has aconseguit aprendre a parlar?”

Vampirs

2010-02-05T08:55:00.000-08:00

Certament, existeixen molts antecedents de vampirs en altres cultures (antic Orient, Egipte, Grècia, Roma, l'Índia i moltes més). És gairebé una llegenda universal, però la majoria dels relats que han arribat fins a nosaltres i ens resulten familiars es van desenvolupar a l'Europa oriental, en els Carpats i els Balcans.A l'Edat Mitjana la figura del vampir ja estava ben definida. Se’l considerava o bé un esperit d'una persona morta o un cadàver reanimat que retornava per absorbir la vida dels vius privant-los de la sang, a fi d'assegurar la seva pròpia supervivència. L'Església considerava vampirs "latents" als que practicaven bruixeria o qualsevol classe de malefici; als suïcides i als expulsats del cristianisme; als maleïts i en general als que trencaven la gran varietat de tabús del cristianisme.

Contra aquests possibles vampirs s'adoptava determinades precaucions: havien de ser enterrats en les cruïlles dels camins perquè, en el cas que tinguessin la inoportuna idea d'abandonar les seves fosses, es desorientessin al no saber on anar; als suïcides se’ls enterrava en terra no consagrada en el nord de les esglésies, per considerar-lo el punt més fosc. A més, se'ls travessava el cor amb una llarga estaca de fusta que els deixava ben subjectes al terra. Aquesta practica es va mantenir a Anglaterra fins a 1823, quan aquests enterraments es van prohibir per llei. Les causes que van promoure aquestes llegendes eren morts aparents, enterraments prematurs, epidèmies, profanacions de tombes, execucions incompletes, desaparicions, robatori de cadàvers per a estudi d'anatomia, tractaments mèdics equivocats, etc.

La creença en els vampirs tingué un veritable augment a Europa durant el segle XVIII, i se’ls anomenava de formes diverses: upiers, oupieres, brucolaques, vroucolacas, strigoiul, vlokoslak, nosferatu, però el més comú fou el de vampirs, provinent del serbi vampir, que significa espectre o cadàver. Els diaris publicaven de tant en tant notícies sobre l'aparició de vampirs. Es deia que apareixien passat el migdia fins a la mitjanit i que xuclaven la sang dels vius. De vegades es trobaven taüts plens de sang, i al cadàver li sortia sang del nas. Es deia que també es menjaven la roba. Generalment quan s'exhumava un cadàver i es detectava que perdia sang, estava rosat, flexible i ben conservat, es considerava que s'estava davant un vampir. Quan això ocorria s'aixecaven informes judicials i els cremaven.

La sang, és el factor dominant en els orígens del vampir mític. És natural que es produeixi la mort com a conseqüència de la falta de sang, no era il•lògic pensar que algú pogués tornar a la vida o perllongar-la bevent-la. Se’ls hi tenia por perquè mataven persones i les converteixen en vampirs, però el motiu principal era la seva semblança a les persones normals. Però hi ha certes coses que els diferencien d'un ésser viu: no poden projectar ombra ni reflectir-se en el mirall. A més, poden canviar de forma, com per exemple la d'una ratapinyada o un llop. Però els seus trets particulars són: una mortal pal•lidesa en el rostre, llavis molt vermells, ullals llargs i esmolats que solen estar tacats de sang, ulls injectats en sang, amb una mirada penetrant i furiosa, i tenen pèl en el palmell de les mans, també ungles llargues o brutes. Dormen de dia en els seus taüts, degut al fet que la llum els mata, i de nit es desperten assedegats de sang. Els vampirs no poden entrar a una casa sense ser convidats, però quan aconsegueixen el permís poden entrar i fer el que vulguin.

Segons la llegenda, les víctimes d'un vampir moren i es converteixen en vampirs. Si un gat saltava sobre un cos sense vida abans de ser enterrat, aquest es convertia en vampir. A Romania això ho guarien posant un tros de ferro en la mà del cadàver. Com a l’Edat Mitjana els mags, bruixots o els setens fills també es convertien en vampirs. Una altra forma és prendre sang de vampir, ser víctima d'un assassinat sense venjar, o un cos mort que sigui reflectit en un mirall. uan algú es converteix en vampir, adquireix certes habilitats. Es pot transformar en diferents animals, els més comuns són la ratapinyada, el llop, l'aranya o el corb. També es poden transformar en un núvol de boira. Altra habilitat típica entre els vampirs són les energies i sentits més aguts. També poden dominar a altres animals. om matar a un vampir? L'estaca de fusta enterrada en el cor és la mes coneguda, algunes llegendes diuen que ha de ser d'un tipus especial de fusta tal com el freixe. Altra forma és decapitant-lo, o cremant el cos. Es pot matar a un vampir també si se’l situa directament entre dos miralls.

El mite més popular sobre vampirs és, sens dubte, el del Comte Dràcula. Aquest comte va ser creat per la imaginació de l'escriptor irlandès Bram Stoker en la seva novel•la Dràcula, que va ser publicada per primera vegada en 1897. Stoker s'inspirà en una mala interpretació dels mites folklòrics romanesos i en part en un personatge històric que va viure en el segle XV. El personatge va ser Vlad Tepes, que va governar Valaquia entre 1452 i 1462. Va ser cèlebre pel seu patriotisme i la seva devoció cristiana, també per la seva immensa crueltat cap als seus enemics, entre els quals es trobaven principalment els turcs. L’anomenaven Vlad Drakul (perquè el seu pare va pertànyer a l'Ordre del Drac i ell va heretar l'àlies). El llibre de Stoker va ser un "best seller" des de la seva publicació es van vendre milions de llibres en tot el món, traduïts a quaranta-quatre idiomes.

Però anteriorment ja havien aparegut històries de vampirs en la literatura. La primera va ser "El Vampir" de John Polidori (1819), on el personatge es deia lord Ruthven. Li van seguir "Varney el vampir" de James Malcom Rymer (1847). Una altra obra va ser la de Joseph Sheridan Li Fanu anomenada "Carmilla" que va sortir en 1871 i el seu personatge es cridava Mircalla Karsnstein. El 1920 apareix la primera versió fílmica de la novel•la Dràcula, un film hongarès anomenat Drakula. El va seguir Nosferatu (1922), de l'alemany F. W. Murnau. El 1931 va aparèixer en la pantalla la primera producció de Hollywood. L'actor Bela Lugosi interpretava el paper de Dràcula perquè ja ho havia interpretat en una obra teatral de 1928.

Existeix una base genètica per a explicar el que la superstició va interpretar com vampirisme. És una malaltia anomenada porfíria, i les persones afectades tenen dificultats per a sintetitzar les porfíries, substàncies que, al combinar-se amb determinats metalls, juga un paper fonamental en el metabolisme de plantes i animals. Els que pateixen aquesta malaltia no poden exposar-se al sol sense sofrir lesions a la pell similars a cremades i que deixen grans cicatrius, podent perdre els dits, el nas o les orelles. Els ulls es posen vermells, també es desenvolupen pèls anormalment, el que es diu hirsutisme o hipertricosi. O sigui, que la malaltia porfíria donaria al malalt gran part de les característiques que la llegenda els atribueix als vampirs (pàl•lid per l'anèmia, amb ulls vermells i pèls en els palmells de les mans, etc.).

Tots aquestes dades els va investigar el doctor David Dolphin, de la University of British Columbia (Canadà). Els va presentar en un informe davant un congrés realitzat en 1985 a Los Angeles, EUA, on va analitzar amb detall molts punts de contacte que s'observen entre les llegendes de vampirs i la bioquímica de la porfíria. Com diu el bioquímic Nestor Cazzaniga, "si en l'actualitat la vida dels porfírics és summament penosa, imaginem el que haurà estat en l'Edat mitjana l'existència d'algú que tingués pèls en els palmells de les mans o en la cara, sortís únicament després de la posta del sol, amb un comportament poc usual per les alteracions neurològiques que provoca la porfíria i presentés deformacions per severes lesions de la pell. La perduda del llavi superior deixa a la vista les dents, que semblen més grans". I a sobre els metges de l'època els receptaven prendre sang!

Nadal

2009-12-22T10:30:00.001-08:00

Quin és l'origen de la festa de Nadal ?

La festa de Nadal commemora el naixement de Jesús. És per tant una festa cristiana. Tanmateix té un gran abast popular que transcendeix l'àmbit de les celebracions estrictament religioses, entre altres coses pel fet de coincidir amb un moment cardinal del cicle anual: el solstici d'hivern.

A quin lloc va nèixer Jesús ?

Segons els evangelistes Mateu i Lluc, va nèixer a Betlem:

"Després d'haver nascut Jesús a Bet-lehem de la Judea, en temps del rei Herodes..." (Mt 2: 1)

"També Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lehem, ja que era de la casa i la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà se li van complir els dies del part i van infantar el seu fill primogènit; l'embolcallà i l'ajagué en una menjadora perquè no tenien lloc a l'hostal "(Lc 2: 4-7).

Realment, Jesús va néixer un 25 de desembre ?

No. La data del naixement de Jesús és desconeguda. L'any tampoc és clar. Al segle VI el monjo Dionís l'Exigu va calcular que va succeir l'any 754 de la fundació de Roma (o, el que és el mateix, el quart any de la 194ena olimpíada) i es va convertir aquesta data en l'any u de l'era cristiana. De tota manera sembla que els seus càlculs no eren prou correctes i que el naixement de Jesús es devia haver produït, en realitat, entre els anys 7 i 4 abans de Crist.

Així doncs, perquè Nadal es celebra el 25 de desembre ?

La celebració del Nadal en aquest dia no és anterior al segle IV i no respon a raons històriques si no a la voluntat de cristianitzar la festa amb que els romans celebraven el solstici d'hivern o, més concretament, el moment de l'any a partir del qual el dia s'allarga i el sol sembla renéixer. Aquesta festa romana era el Natalis (Solis) Invicti .

Iconografia del naixement de Jesús

Les representacions del naixement de Jesús recullen, com és natural, els elements dels relats evangèlics. Tanmateix la informació que proporcionen els evangelis canònics és molt succinta, de manera que molts dels motius que acompanyen l'escena provenen en gran part dels evangelis apòcrifs o de la literatura pietosa medieval. Dels evangelis apòcrifs relatius al naixement de Jesús en sobresurten el Protoevangeli de Sant Jaume i l'anomenat Evangeli del Pseudo-Mateu.

Entre els temes introduïts per aquests evangelis apòcrifs hi ha el bou i la mula que donen escalf a l'Infant o bé la idea que el naixement es va produir en una cova, com també la intervenció de dues parteres o llevadores, motiu poc habitual en l'art medieval occidental però en canvi molt freqüent en l'art bizantí.

Tal com remarca Louis Réau en la seva obra clàssica sobre iconografia de l'art cristià (Iconographie de l'art chrétien, no fa massa traduïda al castellà) la iconografia bizantina del Nadal se centra en l'escena del part pròpiament dita mentre que l'occidental s'inclina més per l'adoració de l'infant Jesús després del naixement quan, suposadament, Maria, Josep i Jesús van deixar la cova i es van aposentar en un estable.

Bones festes !

Foto: Naixement de Jesús

Detall del frontal de Santa Maria d'Avià

Pintura al tremp sobre fusta d'alber

Cap a 1170-1190

Quan van aparèixer els primers bitllets?

2009-12-08T05:20:00.000-08:00

Els diners de paper van aparèixer, a la Xina durant el segle VII, tot i que no es va instaurar el seu ús oficial fins a l'any 812. No obstant això, els exemplars més antics que es conserven procedeixen del segle XIV. Els primers bitllets europeus es van fabricar a Suècia, en l'any 1661. Els va imprimir el cambista Johan Palmstruch, que els lliurava com rebut o resguard a qui dipositava or o plata en el Banc d’Estocolom que ell mateix havia fundat.

A Espanya van arribar en 1780, durant el regnat de Carles III, i el seu ús es va popularitzar ràpidament per ser molt més còmode de dur, ja que així no feia falta carregar amb la famosa bossa plena de monedes, molt més cridanera i pesada. Encara que en essència no deixa de ser altre tipus de moneda, en el llenguatge quotidià Reservem el nom de moneda per a les peces de metall i el de bitllet per a les de paper. O fins i tot plàstic, material del que es fabriquen els bitllets de 20 i 50 pesos que circulen des de 2002 a Mèxic. Allí prefereixen el polímer al paper perquè els bitllets d'aquest material duren més, són més nets i més difícils de falsificar.

El Castellà, dialecte del català...

2009-09-11T10:03:00.000-07:00

L’estudi "Der Ursprung des Spanischen" realitzat pel Romanistische Abteilung de la Universitat de Friburg afirma que l’origen de la llengua castellana és el català.

El grup de lingüistes i historiadors alemanys van descobrir en la Biblioteca Vaticana una sèrie de textos de mitjans del segle IX dC. on escribes de la cort de Ramón IV discutien la forta influència que el català exercia sobre el castellà. "las gents de la castella usen ja nosos vocablas" es pot llegir en el text d’un dels escribes.

A mitjans del segle IX la influència catalana sobre la resta de la península va créixer de forma molt notòria. La gran influència econòmica i social que els catalanes van exercir sembla que va deixar empremta fins i tot en l’idioma.

"La preponderància de la cultura catalana, i el seu grau de desenvolupament més alt, va suposar un fenomen d’assimilació y de superposició de trets culturals en les zones on els catalans van tenir-hi contacte" declarava Mark Vlamynck, historiador del Romanistische Abteilung.
Aquest estudi va finalitzar el 2003, i està tenint poca publicitat per les grans pressions polítiques que genera.

Què opinaven Hitler i Mussolini sobre Franco?

2009-09-09T08:25:00.000-07:00

Gràcies a la documentació que van deixar molts personatges de l’entorn de Hitler i Mussolini, podem conèixer quina opinió tenien els dos líders del guanyador de la guerra civil espanyola.

Així, podem saber el menyspreu que Hitler sentia per Franco. Durant la seva entrevista a Hendaya, Hitler va haver de suportar inacabables sermons de Franco sobre la importància del Marroc en la historia d’Espanya i sobre les seves batalles personals a la guerra del Rif. Hitler, que estava acostumat a ser ell qui duia el pes de les converses, va comentar posteriorment que era preferible arrencar-se un queixal que no pas escoltar a Franco. Des d’aleshores, Hitler el considerà un “xarlatà llatí, clerical i conservador”.

A Hitler el va sobtar l’obscurantisme del “caudillo” al igual que la seva dona anés diàriament a missa. Va qualificar el règim de Franco de “repulsivament clerical i reaccionari” i fins i tot va sospesar la seva substitució per un sistema realment revolucionari dirigit per falangistes i cenetistes (que Hitler considerava purs per ser antimarxistes) que eliminés la “greixor clerical i monàrquica” que dominava a Madrid. Es burlava del “generalísssim” perquè “en totes les seves aparicions públiques va acompanyat de la seva guàrdia mora” i el considerava un personatge que havia triomfat gràcies a la seva ajuda i a la de Mussolini. Era “un home simple que s’havia convertit en cap per carambola”.

Sembla ser que Mussolini no tenia tanta aversió cap a Franco. Les seves irritacions cap a ell es limitaven a la seva lentitud estratègica durant la guerra civil, en la qual va arribar a afirmar que “és un home que o bé no vol fer la guerra o bé no en sap”.

Cultura històrica

2009-06-26T06:04:00.000-07:00

Segons els resultats d'uns estudis realitzats a nivell europeu, molts adolescents espanyols no saben qui va ser Francisco Franco. Però un 23% dels ciutadans britànics ha assegurat, en el mateix estudi, que Winston Churchill no ha existit mai. En contraposició, un 58% dels enquestats creu que Sherlock Holmes sí que va existir en realitat.

LA DEDICATÒRIA DE BEETHOVEN

2009-06-23T03:11:00.000-07:00

En 1810 el compositor alemany Ludwig Van Beethoven va anar a un concert que havia de realitzar un suposat prodigi de la música. Es tractava d’una nena amb fama de pianista precoç que va fascinar a tothom fins que va arribar el moment en què havia de tocar una peça de Beethoven. La petita es va atordir tant que es va veure incapaç de tocar-la i va abandonar la sala plorant.

El compositor va córrer darrera d’ella i li va preguntar pel motiu que no toqués la peça. “Totes són molt difícils”, va exclamar la petita Teresa. “No et preocupis – li digué el músic -, escriuré una sonata només per a tu”. L’endemà, la jove pianista va rebre una partitura que es titulava Per a Teresa (Records del 27 d’abril de 1810). La peça ha passat a la història amb el títol de Per a Elisa per error d’algun copista i és una de les preferides dels estudiants de piano.

Anècdotes (reals) de la història

2009-06-10T12:26:00.000-07:00

L’any 1868 el general Narváez, malalt i a punt de morir, va realitzar una confessió que va sorprendre tothom a qui estava present. Es diu que quan es disposava a rebre els darrers sagraments, va manifestar: “La única cosa que no puc fer és perdonar els meus enemics perquè no en tinc ni un. Els he afusellat a tots!”.

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL: UNA NECESSITAT O UNA CAUSA?

2009-05-02T10:29:00.000-07:00

Durant el segle XVIII es produïren una sèrie de canvis produïts en els mètodes de manufactura (sobretot en el tèxtil i el filat de cotó) arran de diverses innovacions tecnològiques (especialment la màquina de vapor) que van afavorir gradualment la manufactura mecanitzada i centralitzada. És el que s’anomena la revolució (o la primera revolució) industrial.

Però actualment els historiadors posen èmfasi a un seguit d’aspectes que obliguen a considerar els canvis tecnològics no com a inductors de noves demandes i de nous mercats, sinó més aviat a l’inrevés, és a dir, com a resultat d’uns canvis socials que fomentaven una demanda creixent que no estava centrada en el sector tèxtil del cotó, i d’unes condicions favorables a l’expansió industrial (recordem que s’inicia a Anglaterra, un país que disposava de grans quantitats de carbó i ferro).

La tecnologia, en definitiva, va coadjuvar en les transformacions tot accelerant-les, però no en van constituir la causa.

Des de quan mengem patates?

2009-04-14T10:38:00.000-07:00

Les patates, creïlles, trumfes o trumfos són el tubercle comestible fruit de la patatera, que ha estat bàsic en l'alimentació de molts pobles des del descobriment d'Amèrica i encara avui és la base de molts plats.

Aquest tubercle va ser cultivat al Perú des del segle VIII ane. El cronista Pedro de Cieza, contemporani de Francisco Pizarro, la va descriure per primer cop el 1550 i es considera que fou ell qui la portà a Espanya el 1554 com a curiositat.

Però tot i ser coneguda des del segle XVI, fins ben entrat el segle XVIII la patata qued al marge del sistema productiu i de consum europeu, tot i que en alguns casos es cultivava com a simple raresa exòtica en els jardins i els horts dels botànics més o menys afeccionats o bé es cultivava en petita escala i com a aliment pel bestiar.

No serà fins al segle XVIII, amb la necessitat d’introduir cultius més resistents a les adversitats climàtiques, més segurs i rendibles, juntament amb la necessitat urgent de fer front a les fams que de forma periòdica afectaven els sectors més pobres del segle XVIII, farà que es popularitzi el conreu i el consum de la patata per tota Europa.

Els grans rendiments que proporcionen les patates, que en un mateix espai pot produir fins el triple d’aliment, es va difondre de forma especial i va entrar a formar part de la dieta de les classes populars de la majoria d’indrets d’Europa. Adam Smith, economista i filòsof escocès, en la seva obra “La riqueza de las naciones”, publicat el 1776, es referia així:

“Se dice que los portadores de sillas, los mozos de cuerda y los cargadores de carbón en Londres, y esas infortunadas mujeres que viven de la prostitución, es decir, los hombres más fuertes y las mujeres más bellas de los dominios británicos, provienen en su mayoría de las clases más bajas de Irlanda, que se alimentan por lo general con ése tubérculo (la patata). Ninguna otra comida puede aportar una prueba más concluyente de su calidad nutritiva, ni de su capacidad de ser particularmente favorable a la salud del cuerpo humano”.

ÉS CERT QUE MARCO POLO NO VA ARRIBAR A LA XINA?

2009-04-07T08:28:00.000-07:00

Marco Polo és considerat un dels majors exploradors de tots els temps. Nascut a Venècia el 15 de setembre de 1254 en una família de mercaders, marxà amb els seus parents cap a Orient a la recerca de nous comerços amb només disset anys. Va fer diversos viatges i de diversa durada cap a l’Orient seguint la ruta de la seda, un de fins a setze anys. Ja vell, i empresonat a Gènova juntament amb Rustichello de Pisa, escriurà el llibre que el farà passar a la posteritat; El llibre de les meravelles.

Però actualment molts estudiosos han trobat indicis que els porten a creure que marco Polo podria no haver estat mai on descriu en el seu llibre. Per exemple, troben curiós que enlloc mencioni la gran muralla xinesa, que recorre tot el corredor de la província de Ganzu i per on el mercader venecià entrà a la Xina. Cal tenir en compte, però, que la gran muralla xinesa, feta mil anys abans de l’arribada de Marco Polo, era feta amb terra aixafada o tovot i per tant no tenia la majestuositat de la construcció del segle XV que encara avui podem gaudir.

D’altra banda, els Polo no van ser els primers que creuaren els passos i els deserts de la ruta de la seda amb ànims lucratius. Plano Carpini i Rubruck foren dos viatgers que deixaren constància escrita de la gran afluència de russos, alemanys, italians i francesos per les rutes d’Àsia abans de Marco Polo.

Un altre indici que aporten els investigadors és el fet que Marco Polo tampoc va constatar en la seva obra que les dones de la Xina tenien els peus mutilats i embenats, ja que es considerava un aspecte de la bellesa femenina tenir els peus petits. Tampoc anomena el te, una beguda quotidiana i totalment popular a la Xina des de feia segles.

Tot i que en el seu llibre fa esment que parla quatre idiomes i diversos dialectes (sense especificar-ne quins), sí que es té coneixement que Marco Polo no sabia ni llegir ni escriure Xinès, per la qual cosa els científics creuen poc probable que fos, tal i com diu, senyor de Yangzhou durant tres anys. Tampoc s’ha localitzat cap font xinesa que ho confirmi.

Per acabar, dir que els detractors dels viatges de Marco Polo creuen que el llibre que dictà a Rustichello de Pisa fou només una compilació de narracions que Marco hauria anat sentint durant tota la seva vida com a comerciant, però no fruit d’una experiència real del narrador.

Una de música

2009-04-03T10:26:00.000-07:00

Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí, en un fred matí de gener. Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. Durant el mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació una mica més de mil persones, gairebé totes camí cap els seus treballs.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va aturar davant el músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música. Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona li va llançar un dòlar dins la llauna ii va continuar la seva marxa. Alguns minuts més tard, algú es recolzà contra la paret a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí.

Qui més atenció va prestar va ser un nen de 3 anys. La seva mare e del braç, apurada, però el nen es va plantar davant el músic. Quan la seva mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar voltejant el seu cap per a mirar a l'artista. Això es va repetir amb altres nens. Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marxa.

En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van aturar i altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú va semblar advertir-lo. No va haver aplaudiments, ni reconeixements.

Ningú ho sabia, però aquest violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que s’han escrit mai, en un violí taxat en 3.5 milions de dòlars. Dos dies abans de la seva actuació en el metro, Bell va satisfer un teatre en Boston, amb localitats que promediaban els 100 dòlars.

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit en el metro va ser organitzada pel diari The Washington Post com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones. La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?

Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per a detenir-nos a escoltar a un dels millors músics interpretar la millor música escrita, quantes altres coses ens estarem perdent?

Extret del Club de la Efectivitat. (The Washington Post.)

L’ANY 1000 S’ESPERAVA LA FI DEL MÓN?

2009-04-02T09:47:00.001-07:00

L’any 1000 era, segons la creença d’alguns sectors de l’època interpretadors del llibre de l’apocalipsi, quan es produiria la fi del món, juntament amb la segona vinguda de Jesús de Natzaret i el judici final. Tot plegat aniria precedit per un seguit de calamitats i desastres que farien insofrible el patiment humà. Aquesta és la versió romàntica de la interpretació que fins fa poc es tenia de l’any 1000, però que no s’ajusta en absolut a la realitat.

L’any 1000 segons el calendari cristià es va esdevenir en plena Edat Mitjana, i el Papa de la cristiandat era Gerbert d’Orlhac, sota el nom de Silvestre II, que pocs anys abans de ser nomenat havia estat estudiant a Catalunya. Aquest papa governava bàsicament sobre monjos sovint instruïts en llegir i escriure, però també a capellans i pagesos semibàrbars amb escassa cultura i encara menys temps per adquirir-ne. La vida en les viles estava regida bàsicament pels tocs de campana dels monestirs, però la majoria dels vilatans no sabien en l’any que vivien, ni tan sols en l’any que havien nascut. Hi ha manuscrits que ens parlen d’algú “que té uns trenta o trenta-cinc anys” o d’una dona “que va néixer dos anys després de la gran riuada”, sense precisar mai ni el dia, ni el mes, ni l’any de naixement. És a dir, la gent no sabia si vivien en l’any 1000, el 930 o el 1022. Únicament en els documents recollits pels monjos es pot trobar amb una certa precisió l’any en què foren redactats.

En definitiva, caldria afirmar que això dels terrors del l’any mil és una llegenda molt explotada però poc verídica.

Una truita que va fer amics a dos genis.

2009-03-24T10:37:00.000-07:00

Durant una nit de 1848, a Paris, un jove anomenat Jules acudia a un conegut i bohemi saló de tertúlies anomenat Madame Barreré per tal d’assistir com a espectador a una tertúlia literària i intel·lectual. El jove Jules era pobre, i l’escassa assignació monetària que rebia del seu pare la dedicava a comprar llibres, ja que pretenia ser un gran escriptor. Quan sortia del local, va topar contra un home molt gras que pujava les escales. Jules se’l mirà desafiant, i en veure’l tan gras li digué:
- Estic segur que aquesta nit ha sopat molt bé!
- Ja ho pots ben dir, jove!- digué l’home gras- ni més ni menys que una truita de cansalada a la nantesina i...
- Les truites a la nantesina de París no valen res!- interrompé el jove al seu interlocutor- No li posen safrà, sap?
- Així que vostè jove sap fer truites?- demanà el senyor.
- Sobretot me les sé menjar!- digué Jules.
- Vostè és un jove molt insolent i li exigeixo una satisfacció! Aquí té la meva tarja perquè vingui el proper divendres a casa meva a demostrar-me que sap fer truites!
Jules va acudir al desafiament i va cuinar la truita pel senyor gras. Des d’aleshores, entre ambdós es creà i mantingué una gran amistat.
El fet curiós d’aquesta història és que el senyor gras no era un altre que Alexandre Dumas, però encara és més curiós el fet que Jules no fos un altre que el jove Jules Verne. D’aquella feta, Dumas se va convertir en el conseller literari i protector de Verne, ajudant-lo fins i tot a estrenar a París alguna obra teatral, d’èxit escàs.
El 1885, quinze anys després de la mort de Dumas, Verne li va dedicar la seva novel·la «Matíes Sandorf», la seva pròpia versió de «El Comte de Montecristo».

L’HOME PREHISTÒRIC CAÇAVA MAMUTS?

2009-03-20T03:18:00.000-07:00

El mamut era un mamífer prehistòric, de forma molt similar a la d’un elefant, que podia fer fins a 5 metres d’alçada i pesar entre sis i vuit tones, i que es van extingir fa només uns 3.600 anys. Per tant, és un dels pocs animals prehistòrics que van cohabitar amb els primers homínids. A partir de l’homo erectus (fa entre 1,8 milions d'anys i 300.000 anys) ja es té coneixement que els nostres avantpassats consumien carn de mamut, però això no vol dir necessariament que en fossin caçadors.
Tot i l’imaginari popular i cinematogràfic, darreres investigacions realitzades a Mèxic ens porten a determinar que l’home no va ser un caçador de mamuts. En primer lloc, per economia lògica de subsistència: per què matar un animal tan enorme, amb les dificultats i riscos que suposa, podent matar animals menors com cérvols o porcs senglars? D’altra banda, i tenint en compte que els assentament humans de l’època eren d’entre 10 i 30 persones, què en feien de tantes tones de carn? També cal tenir en compte la pell dura dels animals i les armes rudimentàries que tenien els homínids de l’època per fer front a un animal no sempre amistós.
Així, es creu que els nostres avantpassats, més carronyers que caçadors, deurien menjar mamut només quan se’l trobaven mort . Així, es creu que les pintures rupestres on s'escenifiquen les caceres de mamuts es limitaven a ser imatges rituals o simbòliques que representaven el desig d'abundància o mites religiosos que no tenien que reflectir necessàriament la realitat.

Qui va escriure els evangelis?

2009-03-17T11:30:00.000-07:00

Per al cristianisme, evangeli són les "bones notícies", i es deriva del grec evangelion (eu, "bon", angelion, "missatge"). En el cristianisme, aquest terme té dos significats:

Es refereix a la proclamació de la salvació de Déu, per mitjà de Jesús de Natzaret, terme utilitzat primerament per l'apòstol Sant Pau.
Després del segle II, com a estil literari, es refereix a les narracions canòniques o no canòniques de la vida, mort i resurrecció de Jesús, d'acord a la tradició cristiana, o a les sectes derivades d'aquesta.

Un llibre històric -com poden ser els evangelis- mereix credibilitat quan reuneix tres condicions bàsiques: ha de ser autèntic, verídic i íntegre. És a dir, quan el llibre va ser escrit en l'època i per l'autor que se li atribueix (autenticitat), quan l'autor del llibre va conèixer els successos que refereix i no vol enganyar als seus lectors (veracitat), i, finalment, quan ha arribat fins a nosaltres sense alteració substancial (integritat). Partint d’aquestes premisses bàsiques, i sense voler entrar en aspectes de caire religiós, passarem a fer un repàs als quatre evangelis sinòptics:

L’Evangeli de Marc

Es creu que Marc va ser el secretari de Pere, i va escriure el seu evangeli basant-se en els relats dels deixebles de Jesús (sobretot de Pere), ja que ell no va ser testimoni presencial dels fets que explica. Marc explica en el seu evangeli que un jove cobert amb un llençol va seguir a Jesús després de ser capturat. N'hi ha que creuen que aquest jove era el propi Marc.

Marc va escriure el seu evangeli, el primer dels sinòptics, cap a l'any 50-60 d.C. i l'idioma utilitzat va ser el grec. És tradició situar el lloc de composició a Roma. El seu evangeli és el menys sistemàtic i d’un estil literari més pobre, redactat en estil col·loquial i utilitzant molt el present històric. També el seu vocabulari és reduït i molt espontani.

L’Evangeli de Mateu

Es creu que Mateu va ser el publicà (recaptador d'impostos) que va reclamar Jesús per a formar part dels dotze apòstols, pel que seria un testimoni directe dels fets que explica. Mateu va escriure el seu evangeli en la seva forma primitiva cap als anys 60-70 i la seva redacció definitiva es va fer cap a l'any 80 d. C., probablement per un deixeble seu. L'idioma emprat va ser el arameu, la llengua utilitzada pels jueus que vivien en Palestina. Es creu que va ser escrit a Síria.

Es considera que prop del 50% del material del seu evangeli prové del de Marc, i l’altre 25% del seu evangeli coincideix gairebé exactament amb el de Lluc, concretament en les paraules de Jesús. És un evangeli construït de manera sistemàtica i ordenada, amb una estructura basada en cinc blocs o discursos amb un clar interès didàctic i teològic.

Evangeli de Lluc

Lluc és, probablement, el metge Siri que cita Pau i que va acompanyar l'apòstol en el seu viatge a Roma. Lluc va escriure el seu evangeli conjuntament amb els Fets dels Apòstols que primitivament formaven una obra única. Tampoc va ser testimoni presencial del que explica en el seu evangeli però sí del que explica en els Fets. A Roma Lluc es va trobar amb Pere i va ser testimoni de la evangelització dels dos apòstols a la ciutat imperial. És l'únic dels quatre evangelistes que no és jueu. Lluc va escriure el seu evangeli al voltant de l'any 70-80, i l'idioma utilitzat va ser també el grec. Lluc va escriure fora de Palestina, probablement a Grècia, i utilitza el 70% del material de Marc.

Lluc és un magnífic escriptor d'atractiva personalitat que va recopilar meticulosament totes les tradicions orals que li van arribar a les oïdes. Encara que utilitza les mateixes fonts que Marc i Mateu, les enriqueix amb aportacions com el relat de la infància de Jesús. El seu estil és el millor dels sinòptics, amb un vocabulari molt ric.

Evangeli de Joan

El quart evangeli és el de Joan, que no segueix l'esquema dels Sinòptics i disposa de fonts pròpies. Joan Zebedeu era el deixeble més jove, al que Jesús afectuosament anomenava "el fill del tro". Joan va escriure el seu Evangeli després de l'any 95. L'idioma utilitzat també és el grec., i el lloc la illa de Patmos, a la qual l'apòstol havia estat bandejat per Domicià. L'evangeli de Joan és un evangeli mediatitzat per la terrible situació que viu l'església en aquells dies. És el que compta amb més detalls precisos sobre els ensenyaments de Crist i el que utilitza un llenguatge més refinat.

Es tracta d’un evangeli molt cru, una obra molt complexa que encara suscita intensos debats. El final del text aclareix que la redacció definitiva va ser obra dels seus deixebles.

Conclusions

Fora d’aspectes de caire teològic, referent als evangelis i als seus autors caldria fer algunes reflexions:

En primer lloc, cal tenir en compte que la majoria dels apòstols eren gent de classe social baixa, en una societat en la qual saber llegir i escriure només estava permès a un cert nombre de privilegiats de classes socials altes. Per tant, és força improbable que els propis apòstols, testimonis directes de la vida de Jesús, no tinguessin la capacitat intel·lectual necessària per poder-los escriure.

En segon lloc, les dates en què s’escriuen els textos (a partir del 50 d.C. aproximadament) ens pot portar a pensar en el fet que, en el cas que els deixebles no fossin morts, tinguessin una edat tan avançada que no els permetés escriure un llibre de característiques similars.

En tercer lloc, el fet que estigui escrit en idiomes tan diversos, ens porta a pensar que els apòstols possiblement no els coneixien o no amb coneixement suficient per poder-lo escriure en uns idiomes que no eren els seus.

Per tant, empíricament es pot afirmar que és més que dubtós que els escriptors dels evangelis fossin els propis apòstols, sinó deixebles dels mateixos o de terceres persones contemporànies de Jesús i que ajudarien a nodrir els evangelis de tradicions orals més que no pas de fets concrets.

Benvinguts !!

2009-03-15T10:33:00.000-07:00

Hola!

Sigueu benvinguts a "Històries de la història", una pàgina web d'història en català.

Però si vas venint a visitar-me, aviat t'adonaràs que no és un bloc d'història convencional. Aqui intentaré explicar, descriure, desmentir o desfer mites, errors i falàcies sobre la història de la humanitat.

Si ets aficionat a la història, ja sabràs que els darrers avenços socials i tecnològics han provocat una manera diferent de veure i entendre la història, una manera sovint més objectiva, més simple i més "humana". Heus aquí el que intentaré en aquest bloc.

Malgrat tot, no pretenc fer un bloc erudit ple de dades empíriques i científiques només a l'abast dels més entesos, sinó que la finalitat darrera del bloc és que estigui a l'abast de tothom i que sigui amè alhora que sorprenent, en tant que ens sorprengui quan ens trenqui el concepte que teníem fins ara d'alguns fets i personatges històrics.

Espero que gaudiu del bloc!

Fins aviat.